En primer lloc, s’ha de conèixer de primera mà la planta a tractar, per la qual cosa hem de diferenciar entre un arbre i una palmera. Una característica molt important que els distingeix és el seu creixement: els arbres tenen un creixement primari i un altre secundari, mentre que les palmeres (angiospermes monocotiledònies) no tenen creixement secundari.

D’altra banda, s’ha de diferenciar entre dos grups d’arbres, els que pertanyen a la classe de les gimnospermes, dins la qual es troba el grup de les coníferes (pins, avets, cedres, etc.) i els que pertanyen a la classe de les angiospermes dicotiledònies.

Aquest últim grup d’arbres es divideix en dos subgrups segons la porositat de la seva fusta, els arbres de porositat difusa (plàtan, tell, pollancre, etc.), que tenen els vasos conductors distribuïts uniformement pel xilema, i els de porositat anular (alzina, roure, alzina surera, catalpa, om, etc.), que presenten grans vasos a la part més jove del tronc (al xilema més exterior).

Aquestes característiques determinaran el comportament del producte al sistema vascular de la planta i la compartimentació o mineralització de les ferides.

Tot seguit s’ha de conèixer la etiologia, l’origen de l’agent patogen que provoca el dany. En primer lloc, s’ha de definir si es tracta d’un insecte, un microorganisme, un dany fisiològic, una carència nutricional o una combinació de més d’un d’aquests agents. No obstant això, una gran part dels problemes són originats per l’acció d’algun insecte o àcar. En aquest cas, s’ha d’estudiar bé el seu cicle biològic per a saber com, quan i amb què realitzar el tractament; conèixer de quina família és, en quin estat de desenvolupament i en quina època de l’any es produeixen els danys.

En el cas de malalties, s’haurà d’identificar el microorganisme causant, encara que en molts casos serà una tasca més laboriosa que la d’identificar un insecte, doncs en moltes ocasions es necessita una analítica de laboratori. Les carències nutricionals normalment són més evidents, principalment les clorosis per manca de ferro. Tanmateix, hi ha d’altres clorosis degudes a la manca d’algun altre micro-element que també pot necessitar analítica de laboratori per a determinar-la.

L’endoteràpia vegetal té un paper fonamental en les estratègies de control IPM (Integrated Pest Management) de la plaga, malaltia o fisiopatia. Així doncs, l’etiologia respon al com, quan i amb quin producte realitzar el tractament.

El tècnic aplicador ha de conèixer de primera mà quin sistema utilitzar per a realitzar el tractament. Evidentment, ha de ser un equip homologat per la Unió Europea per a evitar riscos, tant per l’aplicador com per a la planta i les persones alienes.

Hi ha dues característiques molt importants que s’han de tenir en compte per a obtenir un bon control sense produir danys a la planta:

• La pressió de treball, el rang de pressions pot variar segons sigui el tipus de fusta de la planta a tractar
• El volum a injectar, hi ha equips que treballen a macro-infusió i d’altres a micro-infusió, segons sigui el volum injectat.

Així doncs, quant més precís sigui el sistema utilitzat pel que fa al control de pressions i volums, més es minimitza l’error per part de l’aplicador i més segur i eficaç serà el tractament.

Aquest punt, juntament amb el punt següent, vehicle, determina la posologia del tractament, és a dir, la dosificació del producte que s’ha d’injectar. Per a això, és necessari conèixer la naturalesa del fitosanitari o nutrient. Pel que fa als fitosanitaris (insecticides i/o fungicides) s’ha de conèixer la concentració d’ingredient actiu, la família química i el mode d’acció sobre l’ insecte o microorganisme.

Amb ENDOterapia Vegetal s’injecten dosis petites però molt concentrades de fitosanitari, per això és molt important utilitzar productes que donin les màximes garanties possibles de qualitat. Hi ha productes amb un baix percentatge de matèria activa, el que significa que la resta són coadjuvants que poden modificar significativament les qualitats d’un producte o un altre amb una mateixa matèria activa, fet que també pot intervenir en el resultat final del tractament.

També és important conèixer la família química i el mode d’acció, ja sigui per acció nerviosa com els neonicotinoides (agonistes del receptor nicotínic de la acetilcolina); o per acció nerviosa i muscular com les avermectines (Activadores del canal del clor).

Pel que fa als nutrients també és molt determinant la seva composició de macro i micro-elements, doncs un excés d’alguns d’ells pot provocar fitotoxicitats.

S’entén com a vehicle o emulgent el producte que estabilitzi una emulsió amb un fitosanitari per a que tingui una bona distribució dins la planta, afavorint la distribució i persistència del fitosanitari.

La seva funció és equilibrar el pH, la conductivitat elèctrica i la densitat, a més d’ aconseguir una mescla completament homogènia en el temps, evitant la precipitació de la matèria activa o d’algun altre component del fitosanitari.

Una precipitació pot provocar problemes de fitotoxicitat per un excés de concentració de fitosanitari, el col·lapse dels vasos conductors per matèria precipitada i en conseqüència, la no translocació del producte en tota la planta.

Degut al fet que l’endoteràpia vegetal és una tècnica que funciona a partir del flux de saba de les plantes i aquest està determinat per la respiració i la fotosíntesi, seran molt importants l’època d’aplicació i les condicions climàtiques i ambientals per a que aquests dos factors estiguin en ple funcionament.

L’època d’aplicació ha de coincidir amb la època de creixement actiu de la planta, període de màxim flux de saba. La transpiració per les fulles crea una pressió negativa en el xilema (inferior a 1 atm) que permet la pujada de la “saba bruta” que transporta aigua, minerals i altres elements en dissolució com el producte injectat.

Las condiciones climàtiques intervenen en el procés de transpiració, per la qual cosa és molt important disposar de llum, temperatures càlides i humitat relativa òptimes. Aquest factors influeixen sobre l’obertura dels estomes, els màxims responsables de la transpiració de les plantes. L’energia solar provoca un augment de la temperatura que accelera la velocitat de transpiració. Una humitat relativa elevada provoca que la pèrdua d’aigua sigui més lenta degut al fet que l’aire està saturat de vapor d’aigua i la planta tanca els estomes. El vent també influeix en aquest procés, augmentant el gradient de concentració de vapor d’aigua entre l’interior de la fulla i l’aire circumdant, arrossegant el vapor d’aigua de la superfície foliar.

La llum i la temperatura també són determinants per al procés fotosintètic, en el que la planta elabora el seu aliment. Transforma la saba bruta en saba elaborada a partir del CO₂ atmosfèric (diòxid de carboni), aigua i minerals amb l’ajut de la llum solar. La saba elaborada conté bàsicament sucres, a més d’aigua, fitoreguladors i minerals dissolts, i es transportada pel floema des de les fulles i les tiges verdes fins a les arrels, passant per tota la planta.